dimarts, 13 de desembre del 2016

"El llop i els set cabritets"

La rondalla de “El llop i els sets cabritets”, l’hem escollit perquè tot el grup vam coincidir en que quan érem xicotets ens la contaven tant els nostres avis o pares en casa, com els nostres mestres en l’escola. Té un gran valor emocional per a la majoria dels membres del nostre grup perquè ens recorda a moments de la nostra infància i a persones que ara ja no es troben amb nosaltres.

Aquesta rondalla també, és bastant coneguda per part del públic en general ja que està escrita pels germans Grimm (procedents de Berlín), famosos en gran part del món i escriptors d’altres obres ben destacades com “Blancaneus”.

“El llop i els sets cabritets”, és una rondalla d’animals que agrupa una sèrie heterogènia d’històries on els animals són els protagonistes, aquests a més són bastants simples i els autors, ens ho conten en un sol episodi.


Una rondalla que serveix per a parlar de l’emoció de la por i el valor de la prudència i que ens mostra una sèrie de valors essencials per a nosaltres ensenyant sobre aspectes com que no s’ha de confiar en tothom i també que s’ha d’anar amb cura intentant evitar que ningú ens faja mal. A més ens exemplifica d’una forma senzilla la importància de l’obediència. Ens conta que el que ocorre amb els cabritets per no obeir a la seua mare i amb això ens mostra uns altres valors com la prudència i la responsabilitat. 

La rondalla sencera us la deixem a continuació per a què la gaudiu tant com nosaltres.

"El llop i els set cabritets"

Una cabra vivia en una muntanya en companyia de set cabritets, en una caseta. Un dia els va dir als cabritets:

-       Mireu, jo me'n vaig a comprar per a vosaltres; no obriu la porta a ningú, perquè vindrà el llop i us menjarà.

La cabra se’n va anar, i el llop, que estava prop d'allí, es va dirigir a la casa dels cabritets i va tocar a la porta:

-       Pam, pam !
-       Qui és? -li va contestar des de dins.
-     La vostra mare que ve a dur-vos el menjar que he comprat (però la veu era grossa).

Un dels cabritets, el més espavilat que els altres, va dir:

-       No, no, que nostra mare té la veu més fineta. Tu eres el llop i no anem a obrir-te.
El llop va dir:
-       En la veu m'han conegut: xe, xe, me'n vaig.
Es va anar a una posada i li va dir a la posadera:
-       Dóa’m ous per a menjar.
-       Quants vols, senyor llop?, un parell? .
-       No, no, tots els que hagen posat les gallines, me'ls trau, que vull tindre la veu ben fineta.

El llop es va menjar d'una fartada tots els ous que li va presentar la posadera, per a que se li fera la veu ben fineta. A continuació va anar a la casa dels cabritets i va tocar a la porta.

-       Pam, pam!
-       Qui és?
-       Sóc la vostra mare -diu el llop- que vinc a dur-vos el menjar (però aquesta volta amb la veu fineta).

Quan els cabritets anaven a obrir, el cabritet espavilat va dir:

-       A veure, ensenya-nos la poteta pel forat de baix la porta.

El cabritet al veure-la va dir:

-       No, no, tu eres el llop, que la nostra mare té la pota blanqueta i tu la tens negreta.

El llop tot enfadat, va dir:

-       Xe, xe, m'han vist la poteta. Però tornaré.

Se 'n va anar al molí i li va dir a la molinera:

-       Dóna’m un poquet de farina.

La molinera li va dir:

-       Què li passa senyor llop, que va tan sufocat?
-       A pressa, a pressa, que no puc perdre el temps.

La molinera li va traure un poc de farina. El llop es la va ficar en la pota, es va tornar blanqueta i se'n va anar corrent a la casa de les cabretes.
Pam, pam!, toca a la porta.

-       Qui és? -li contesten des de dins-.
-     Sóc jo, -diu el llop-, vostra mare, que vinc del mercat de comprar el menjar-i els ensenya per baix la seua poteta blanqueta-.

Al veure-la els cabritets li van obrir la porta i el llop va començar a devorar als cabritets de u en u. ¡Am, am!, i d'un altre mos se'n va menjar un altre. I així fins a sis. Al que en feia set, el més xicotet, no va poder metjar-se’l per què es va, amagar en la caixa del rellotge de paret.

-       Pareix que en falte u, -diu el llop-, però per ací no se'n veu cap. Ja estaran tots. Ara aniré al riu i beuré aigua.

I al riu que se'n va.

La mare dels cabritets quan va tornar a casa es va veure la porta oberta.

Va entrar dins i els cabritets ja no estaven allí.

-       On estaran els meus cabritets?

El cabritet més xicotet encara estava amagat i al conèixer la veu de la seua mare va eixir de l'amagatall i li va dir:

-       Mare, ha sigut horrorós. Ha vingut el llop i s'ha menjat a tots els meus germanets. A mi no se m 'ha tragat per què em vaig amagar dins del rellotge; ara m'he quedat jo a soletes.

La cabra li diu:

-        Vinga, a pressa, anem corrent a buscar al llop! Agarrem unes tisores, agulla i fil i anem corrent a buscar al llop. ¿On ha dit que anava?
-     Ell ha dit que anava a beure aigua al riu.

I seguint els rastres del llop van arribar al costat del riu, on van veure al llop gitat i completament adormit, fent la digestió dels cabritets.

-       Dóna’m les tisores -diu la mare-.

Va obrir-li la panxa al llop amb les tisores i els cabritets van eixir, vius encara, de la panxa del llop, botant d'alegria al veure la seua mare allí. Com el llop se'ls va engolir sencers, sencers van eixir de la panxa del llop.

La mare va fer callar als cabritets, per a què no despertaren al llop, i els va fer agafar pedres. Les va ficar en la panxa i després la va cosir amb l’agulla i el fil que portava. El llop com estava dormint tant profundament, no es va adonar del que li havien fet.

Abans d'anar-se'n, la cabra i els cabritets es van quedar esperant darrere d'un arbre per a veure que feia el llop quan es despertara.

El llop en quant es va despertar, va notar el pes de la panxa i va dir:

-       Xe, xe, quina set tinc, com si haguera menjat pedres, mira si em fa mal la panxa. Vaig a beure aigua del riu a veure si es relaxa aquest dolor.

Les pedres pesaven tant que el llop anava tabalejant-se, va donar un mal pas, va redolar i va caure al riu, la corrent se’l va emportar riu avall ofegat. 

~Conte contat, conte acabat~

dilluns, 12 de desembre del 2016

LITERATURA INFANTIL UNIVERSAL

La literatura infantil, és un gènere que es defineix, ja no tan sols per les seues característiques pròpies, si no també, per els seus lectors. La història de la infància diu que el xiquet/a escoltava i llegia, únicament el que el món adult escoltava i llegia i eren ells (els xiquets) els que adaptaven a la seua necessitat els herois i les situacions. A causa de l’evolució dels xiquets, la literatura s’ofereix tant en la ostra oral com en la escrita. Al principi aquests no capacitats per a llegir, escoltaven els contes que es transmetien de forma tradicional, ón convivien tant la tradició com la tècnica.

S’ha de tindre en compte, que el naixement de la literatura infantil es relaciona amb la pedagogia, la moralitat i el folklore. No es té molt clar els orígens d’aquest gènere però com diu J. Cervera en una de les seues obres; “La literatura infantil com tal, sorgeix en el moment en que es comença a considerar al xiquet/a com un ser d’entitat pròpia i no solament com un futur home/dona.

Aquest moment és el segle XVIII, en el qual es comença a pensar en el xiquet/a com un ser autònom amb necessitats educatives. Durant molt de temps es van considerar els llibres infantils com obres completament allunyades del nostre concepte actual i per això es basava en: abecedaris, cartilles pedagògiques, llibres de divulgació històrica...

Entre les quatre obres literàries més significatives de la nostra història trobem: “L’Odissea” d’Homero; “Hamlet” de William Shakespeare; “Don Quixot de la Manxa” de Miguel de Cervantes; “Cent anys de soledat” de Gabriel García Márquez; etc.


En el segle XVIII es va canviar la concepció del xiquet/a gràcies a la influència de la pedagogia suïssa que estava representada per Rousseau i el pedagog Pestalozzi. Van ser dos llibres els que van influir definitivament en la literatura infantil encara que en realitat no són llibres infantils: “Robinson Crusoe” de Daniel Defoe i “Els viatges de Gulliver” de Jonathan Swift.

Aquests llibres són molt importants ja que marquen dos dels camins que posteriorment va tomar la literatura infantil, les aventures i la invenció fantàstica, i senyalen també el rellevant paper d’Anglaterra durant els segles XIX i XX.

“Robinson Crusoe”, adquireix la seua fama gràcies a l’elogi que realitza Rousseau en la seua obra “Emili”, novel·la d’educació en la que s’estableix un model de xiquet/a totalment distint del segle XVII. Aquest autor va tindre una gran influència en l’educació infantil i durant molt de temps els llibres es van escriure enfocats a aquesta nova visió de la vida. Aquest i “Els viatges de Gulliver” van estar inspirats en altres obres.

El segle XIX i el seu romanticisme afavoreixen l’augment de la fantasia i amb l’interès per tot allò nacional, es fomenta el folklore autòcton que porta als autors a buscar i recopilar les antigues llegendes i contes folklòrics.

A Alemanya destaca la labor dels germans Grimm (Wilhelm i Jakob), ells, arrepleguen narracions populars buscant la informació tant en poetes cults com en gent del poble.

No hem d’oblidar tampoc, dins d’aquesta època el treball de Hoffmann que va escriure un conjunt de toms dels seus “Quadres fantàstics”. A Dinamarca destaca Hans Christian Andersen amb “Contes per a xiquets”. En italià destaca un temps després Carlo Collodi amb “Pinotxo”, etc.

A finals de segle, Oscar Wilde segueix amb la tradició del conte meravellós, que sempre tanca un simbolisme profund moralitzador, en contes com “El príncep feliç”; “El gegant egoista” i “El rossinyol i la rosa”.

En quant als llibres d’aventures, es poden destacar per damunt de tots a Stevenson amb “L’illa del tresor”, a Rudyard Kipling amb “El llibre de la selva”. En Francia són importants les novel·les de Julio Verne que combinen tant l’aventura i el misteri amb l’anticipació científica. En Suiza es troba Joahna Spyry amb “Heidi”...

Quan arriba el segle XX, la literatura infantil va adquirir la seua autonomia. Comença a tindre importància els interessos del xiquet/a i les seues vivències són també tingudes en compte per part dels escriptors, que elaboren més els seus personatges, plenes de vida interior al mateix temps que els fan créixer al llarg de l’obra.

Des d’aquest punt de vista, es pot dir que la literatura infantil d’aquests anys no diferència temes, ni gèneres literaris o estils específics infantils, si no, simplement punts de vista narratius, que solen ser dos fonamentals: el fantàstic i el realista.

Alguns dels primers exemplars que es poden trobar en aquesta època són: “Peter Pan” de James M. Barrie; “El vent dels salzes” de Kenneth Grahame...

La transició cap a una literatura infantil específica i en busca de qualitat actual, naix d’una sèrie de factors entre els que es poden distingir:

· Factors socials: Augment de la informació i de l’escoralització, increment de l’atenció al xiquet/a...

· Factors educatius: Major consciencia de la seua utilitat per part de pares i educadors, major especialització...

· Factors endògens: Major perfecció, especialització, adequació i varietat com fruit d’una societat cada vegada més culta i preocupada pel xiquet/a.

En Hispanoamèrica, la literatura infantil sorgeix amb posterioritat a l’europea i en el seu començament es nodreix dels llibres que aplegaren a España i Portugal. Quan es comença a crear una literatura pròpia, es fa també imitant els models europeus, així sorgeix multitud de fabulistes en el segle XIX com és el cas del peruà José María Sánchez Barra, el mexicà José Rosas Montero o el equatorià Rafael García Goyena. Però prompte els autors van començar a incorporar a les seus faules elements exòtics i nacionals propis de la seua fauna i flora, incorporant que també serà fonamental en la labor del conte.

Aquesta tradició recopiladora se segueix extingint fins el XX i tenim ací tota una sèrie d’autors de la literatura infantil hispanoamericana, ben recopilats del folklore popular o bé escriptors de les seues pròpies obres inspirades per aquest folklore. Entre ells es troben: Horacio Quiroga; María Cadilla; Blanca Lidia Trejo; Francisco Espinosa; Vicente Mendoza; Antonio Pérez Candía… També dins del teatre infantil es destaca a Adolfo Montiel Ballesteros; Javier Lafañe; Germán Berdiales…

A mode de conclusió, les possibilitats d’accés a la lectura de molts xiquets són solament les que poden oferir l’escola desafortunadament. Encara que es sap que molts escolars al finalitzar la seua etapa educativa ja no va a tindre més relació amb la lectura o va a ser molt menor.

L’escola és un espai físic i l’estadi educatiu en el qual el xiquet aprèn a llegir i practica la lectura i els mecanismes amb els porta avant aquestes activitats són molt importants per al xiquet/a ja no solament en el present si no també en el futur.

L’aprofitament en la literatura infantil per al desenvolupament creatiu, inclús per a la formació lingüística del xiquet edat escolar, es freqüent des de fa uns anys encara que no sempre es porta endavant amb les condicions i els resultats idonis.


Hui en dia, afortunadament es troba en una situació diferent a la de fa uns anys. S’han superat problemes històrics que dificultaven l’atenció a la literatura infantil en condicions dignes. Per això tots els educadors han de fomentar el màxim possible la lectura en els xiquets quan són xicotets i sobre tot ensenyar-los estratègies per a que aquesta pràctica també la porten a tots els àmbits que es troben fora de l’aula i fora de l’àmbit educatiu. Això es pot fer a través d’activitats relacionades amb tots els contes/llibres etc, d’abans i d’ara i que es lligen de forma que criden l’atenció dels més xicotets i els més grans.

ACTIVITAT COMPLEMENTÀRIA

GIMCANA POÈTICA

     L'activitat consistia a fer diverses proves per diferents aules de la universitat desenvolupant la nostra creativitat mitjançant la poesia.

     La primera prova era inventar paraules que rimaren amb unes que la professora havia penjat a la paret d'un aula. El meu grup, el de color groc, va elegir la paraula primavera i varem fer diverses rimes amb aquesta, tant assonants com consonants. Al finalitzar la prova havíem de fer una foto al nostre treball i ensenyar-la a la professora. Al comprovar que tot s'ha fet correctament ens donen un pedaç de paper amb un tros d'una poesia.

     La segona prova era fer una poesia visual que és una forma d'expressió artística caracteritzada per la combinació de la paraula i la imatge. Varem dibuixar una nau espacial amb frases relacionades amb l'espai. Al finalitzar es feia la foto i s'entregava a la professora. Comprovaven el treball i ens donaven una altra peça de paper.

     La tercera prova consistia a fer un cartell amb una frase enginyosa que havia de rimar i motivar als nous docents. El meu grup va ficar la frase: «Si vols ensenyar mai deixes d'aprendre».

     La quarta prova es tractava de fer un poema imatge, on havíem de relacionar una imatge amb una frase feta per nosaltres. Varem ficar un cartell a la porta de la universitat ficant: l'entrada al nostre futur.

     Al finalitzar totes les proves ens varen donar el pedaç de poesia que ens faltava. La poesia que va resultar al ajuntar tots els pedaços va ser «Si parlo dels teus ulls» de Miquel Martí i Pol. Una experiència molt recomanable per a tots ja que va resultar molt divertida la realització de les proves.



TRADICIÓ ORAL


     La literatura, és un instrument d'autoconsciència d'una societat, però també de transmissió de valors. Des dels textos de tradició oral fins a la literatura moderna de hui en dia, determinats valors, idees, pensaments, han anat formant els lectors.

     Quan el ser humà va començar a reunir-se en comunitats a partir de les relacions de producció (agricultura, ramaderia) , en eixes primeres aldees sorgix la necessitat de parlar, de comunicar-se. Allí és quan el ser humà comença a reflexionar sobre la seua ànima, sobre el seu cos, sobre els animals i sers que li rodegen. Quan es va trobar amb fenòmens que no podia explicar -com la mort d'un ser volgut, com la caiguda d'un raig, o una inundació- i comença a intentar explicar-se'ls, perquè això li brinda tranquil·litat, i se'ls explica en comunitat. En eixe context sorgixen les primeres narracions orals; en eixes narracions les accions està motivades per successos que desencadenen necessàriament certes conseqüències, les quals poden funcionar com a material d'ensenyança dirigit als més jóvens de la tribu o comunitat.

     La tradició oral és tota forma de transmetre la cultura, l'experiència i les tradicions d'una societat a través de relats, cantells, oracions, llegendes, faules, conjurs, mites, contes, etc. Es transmet de pares a fills, de generació a generació, arribant fins als nostres dies i té com a funció primordial la de conservar els coneixements ancestrals a través dels temps.

     La literatura tradicional que s'ha transmès al llarg dels anys de pares a fills, a través de contes, refranys, sentències, etc. que es sentien tant en les places com al voltant del foc en les cuines, té interès a ensenyar i adoctrinar. En aquestos contes, sentències, jocs, etc. que s'han transmès oralment hi havia, sovint, una crítica al sistema social, als senyors feudals, als recaptadors d'impostos (burlats en molts contes) i unes referències plenes d'humor i ironia que s'han intentat suprimir al passar-los a l'escriptura.

     Podem dir que la literatura oral és una forma bàsica, un mode literari essencial en la vida del xiquet menut, perquè la paraula està impregnada d'afectivitat. El conte, el romanç, la lírica, construïxen el món auditiu-literari del xiquet, li incorporen vivencialment a una cultura que li pertany, li fan partícip d'una creació col·lectiva, li atorguen signes d'identitat. El llibre oïda, vist, tocat, olgut, el desxiframent emocional-oral-sensorial, el llibre- lectura compartida amb un altre, li ajudaran en el seu contacte posterior amb la lletra impresa, motivant una lectura gojosa.

     La transmissió es realitza cada vegada que algú compte un conte, recita o canta un romanç o cancioncilla, al seu torn rebut oralment, i ho fa seu. Tan seu que introduïx modificacions, interpreta els seus significats, crega una variant, perquè el text oral és text obert, perquè qui puga més afegir o esmenar si volguera puga continuar amb la co-creació.

     Una forma coneguda de transmissió de relats orals son les llegendes. Una llegenda és un relat folklòric o una narració, típicament transmesa de generació en generació de manera oral, encara que amb el temps puga plasmar-se en un escrit (el qual assegurarà la seua perdurabilitat) . Bàsicament les llegendes consistixen en un nucli històric que es decora amb episodis imaginaris, la qual cosa situa al discurs en un pla intermedi entre la ficció i el succés verídic. Generalment tenen una ubicació concreta en el temps i en l'espai, la qual cosa contribuïx que es perceben com a històries si no reals, almenys versemblants.

     Llegendes conegudes poden ser els amants de Terol, la llegenda de La Creu del Diablo, la del El Canyó del Riu Lobos, la del "Cid Campeador i la Mare de Déu de l'Almudena.


     Hi han reculls de contes que varen començar a escoltar-se a traves de la tradició oral, com poden ser: contes per a gent menuda, que dóna l'estampa un soldat vell, natural de Borja (1887) són dotze contes de tradició oral escrits per Nicolás María d'Aiguaverte i Gómez. Altre exemple pot ser un recull de rondalles catalanes.


     Actualment a l'escola la utilització que es fa dels contes orals es àmplia ja que els professors el solen utilitzar freqüentment com a recurs per a ensenyar certs coneixements als seus alumnes. És una forma senzilla de que els xiquets aprenguen, també és pràctica ja que al estar l'ensenyament recollit en forma de conte els xiquets tenen tendència a recordar-ho amb més facilitat.