La rondalla de “El llop i els sets cabritets”,
l’hem escollit perquè tot el grup vam coincidir en que quan érem xicotets ens
la contaven tant els nostres avis o pares en casa, com els nostres mestres en l’escola.
Té un gran valor emocional per a la majoria dels membres del nostre grup perquè
ens recorda a moments de la nostra infància i a persones que ara ja no es
troben amb nosaltres.
Aquesta rondalla també, és bastant coneguda
per part del públic en general ja que està escrita pels germans Grimm
(procedents de Berlín), famosos en gran part del món i escriptors d’altres
obres ben destacades com “Blancaneus”.
“El llop i els sets cabritets”, és una rondalla
d’animals que agrupa una
sèrie heterogènia d’històries on els animals són els protagonistes, aquests a
més són bastants simples i els autors, ens ho conten en un sol episodi.
Una rondalla que serveix per a parlar de l’emoció de la
por i el valor de la prudència i que ens mostra una sèrie de valors essencials
per a nosaltres ensenyant sobre aspectes com que no s’ha de confiar en tothom i
també que s’ha d’anar amb cura intentant evitar que ningú ens faja mal. A més
ens exemplifica d’una forma senzilla la importància de l’obediència. Ens conta
que el que ocorre amb els cabritets per no obeir a la seua mare i amb això ens
mostra uns altres valors com la prudència i la responsabilitat.
La rondalla sencera us la deixem a continuació per a què
la gaudiu tant com nosaltres.
"El llop i els set cabritets"
Una cabra vivia en una muntanya en companyia de set cabritets, en una
caseta. Un dia els va dir als cabritets:
-
Mireu, jo me'n vaig a comprar per a vosaltres;
no obriu la porta a ningú, perquè vindrà el llop i us menjarà.
La cabra se’n va anar, i el llop, que estava prop d'allí, es va dirigir a
la casa dels cabritets i va tocar a la porta:
-
Pam, pam !
-
Qui és? -li va contestar des de dins.
- La vostra mare que ve a dur-vos el menjar que
he comprat (però la veu era grossa).
Un dels cabritets, el més espavilat que els altres, va dir:
-
No, no, que nostra mare té la veu més fineta.
Tu eres el llop i no anem a obrir-te.
El llop va dir:
-
En la veu m'han conegut: xe, xe, me'n vaig.
Es va anar a una posada i li va dir a la posadera:
-
Dóa’m ous per a menjar.
-
Quants vols, senyor llop?, un parell? .
-
No, no, tots els que hagen posat les
gallines, me'ls trau, que vull tindre la veu ben fineta.
El llop es va menjar d'una fartada tots els ous que li va presentar la
posadera, per a que se li fera la veu ben fineta. A continuació va anar a la
casa dels cabritets i va tocar a la porta.
-
Pam, pam!
-
Qui és?
-
Sóc la vostra mare -diu el llop- que vinc a
dur-vos el menjar (però aquesta volta amb la veu fineta).
Quan els cabritets anaven a obrir, el cabritet espavilat va dir:
-
A veure, ensenya-nos la poteta pel forat de
baix la porta.
El cabritet al veure-la va dir:
-
No, no, tu eres el llop, que la nostra mare
té la pota blanqueta i tu la tens negreta.
El llop tot enfadat, va dir:
-
Xe, xe, m'han vist la poteta. Però tornaré.
Se 'n va anar al molí i li va dir a la molinera:
-
Dóna’m un poquet de farina.
La molinera li va dir:
-
Què li passa senyor llop, que va tan sufocat?
-
A pressa, a pressa, que no puc perdre el
temps.
La molinera li va traure un poc de farina. El llop es la va ficar en la
pota, es va tornar blanqueta i se'n va anar corrent a la casa de les cabretes.
Pam, pam!, toca a la porta.
-
Qui és? -li contesten des de dins-.
- Sóc jo, -diu el llop-, vostra mare, que vinc del
mercat de comprar el menjar-i els ensenya per baix la seua poteta blanqueta-.
Al veure-la els cabritets li van obrir la porta i el llop va començar a
devorar als cabritets de u en u. ¡Am, am!, i d'un altre mos se'n va menjar un altre.
I així fins a sis. Al que en feia set, el més xicotet, no va poder metjar-se’l
per què es va, amagar en la caixa del rellotge de paret.
-
Pareix que en falte u, -diu el llop-, però
per ací no se'n veu cap. Ja estaran tots. Ara aniré al riu i beuré aigua.
I al riu que se'n va.
La mare dels cabritets quan va tornar a casa es va veure la porta oberta.
Va entrar dins i els cabritets ja no estaven allí.
-
On estaran els meus cabritets?
El cabritet més xicotet encara estava amagat i al conèixer la veu de la
seua mare va eixir de l'amagatall i li va dir:
-
Mare, ha sigut horrorós. Ha vingut el llop i
s'ha menjat a tots els meus germanets. A mi no se m 'ha tragat per què em vaig
amagar dins del rellotge; ara m'he quedat jo a soletes.
La cabra li diu:
- Vinga, a pressa, anem corrent a buscar al
llop! Agarrem unes tisores, agulla i fil i anem corrent a buscar al llop. ¿On
ha dit que anava?
- Ell ha dit que anava a beure aigua al riu.
I seguint els rastres del llop van arribar al costat del riu, on van veure
al llop gitat i completament adormit, fent la digestió dels cabritets.
-
Dóna’m les tisores -diu la mare-.
Va obrir-li la panxa al llop amb les tisores i els cabritets van eixir,
vius encara, de la panxa del llop, botant d'alegria al veure la seua mare allí.
Com el llop se'ls va engolir sencers, sencers van eixir de la panxa del llop.
La mare va fer callar als cabritets, per a què no despertaren al llop, i
els va fer agafar pedres. Les va ficar en la panxa i després la va cosir amb l’agulla
i el fil que portava. El llop com estava dormint tant profundament, no es va
adonar del que li havien fet.
Abans d'anar-se'n, la cabra i els cabritets es van quedar esperant darrere
d'un arbre per a veure que feia el llop quan es despertara.
El llop en quant es va despertar, va notar el pes de la panxa i va dir:
-
Xe, xe, quina set tinc, com si haguera menjat
pedres, mira si em fa mal la panxa. Vaig a beure aigua del riu a veure si es
relaxa aquest dolor.
Les pedres pesaven tant que el llop anava tabalejant-se, va donar un mal
pas, va redolar i va caure al riu, la corrent se’l va emportar riu avall
ofegat.
~Conte contat, conte acabat~
