LITERATURA INFANTIL UNIVERSAL

La literatura infantil, és un gènere que es defineix, ja no tan sols per les seues característiques pròpies, si no també, per els seus lectors. La història de la infància diu que el xiquet/a escoltava i llegia, únicament el que el món adult escoltava i llegia i eren ells (els xiquets) els que adaptaven a la seua necessitat els herois i les situacions. A causa de l’evolució dels xiquets, la literatura s’ofereix tant en la ostra oral com en la escrita. Al principi aquests no capacitats per a llegir, escoltaven els contes que es transmetien de forma tradicional, ón convivien tant la tradició com la tècnica.

S’ha de tindre en compte, que el naixement de la literatura infantil es relaciona amb la pedagogia, la moralitat i el folklore. No es té molt clar els orígens d’aquest gènere però com diu J. Cervera en una de les seues obres; “La literatura infantil com tal, sorgeix en el moment en que es comença a considerar al xiquet/a com un ser d’entitat pròpia i no solament com un futur home/dona.

Aquest moment és el segle XVIII, en el qual es comença a pensar en el xiquet/a com un ser autònom amb necessitats educatives. Durant molt de temps es van considerar els llibres infantils com obres completament allunyades del nostre concepte actual i per això es basava en: abecedaris, cartilles pedagògiques, llibres de divulgació històrica...

Entre les quatre obres literàries més significatives de la nostra història trobem: “L’Odissea” d’Homero; “Hamlet” de William Shakespeare; “Don Quixot de la Manxa” de Miguel de Cervantes; “Cent anys de soledat” de Gabriel García Márquez; etc.

En el segle XVIII es va canviar la concepció del xiquet/a gràcies a la influència de la pedagogia suïssa que estava representada per Rousseau i el pedagog Pestalozzi. Van ser dos llibres els que van influir definitivament en la literatura infantil encara que en realitat no són llibres infantils: “Robinson Crusoe” de Daniel Defoe i “Els viatges de Gulliver” de Jonathan Swift.

Aquests llibres són molt importants ja que marquen dos dels camins que posteriorment va tomar la literatura infantil, les aventures i la invenció fantàstica, i senyalen també el rellevant paper d’Anglaterra durant els segles XIX i XX.

“Robinson Crusoe”, adquireix la seua fama gràcies a l’elogi que realitza Rousseau en la seua obra “Emili”, novel·la d’educació en la que s’estableix un model de xiquet/a totalment distint del segle XVII. Aquest autor va tindre una gran influència en l’educació infantil i durant molt de temps els llibres es van escriure enfocats a aquesta nova visió de la vida. Aquest i “Els viatges de Gulliver” van estar inspirats en altres obres.

El segle XIX i el seu romanticisme afavoreixen l’augment de la fantasia i amb l’interès per tot allò nacional, es fomenta el folklore autòcton que porta als autors a buscar i recopilar les antigues llegendes i contes folklòrics.

A Alemanya destaca la labor dels germans Grimm (Wilhelm i Jakob), ells, arrepleguen narracions populars buscant la informació tant en poetes cults com en gent del poble.

No hem d’oblidar tampoc, dins d’aquesta època el treball de Hoffmann que va escriure un conjunt de toms dels seus “Quadres fantàstics”. A Dinamarca destaca Hans Christian Andersen amb “Contes per a xiquets”. En italià destaca un temps després Carlo Collodi amb “Pinotxo”, etc.

A finals de segle, Oscar Wilde segueix amb la tradició del conte meravellós, que sempre tanca un simbolisme profund moralitzador, en contes com “El príncep feliç”; “El gegant egoista” i “El rossinyol i la rosa”.

En quant als llibres d’aventures, es poden destacar per damunt de tots a Stevenson amb “L’illa del tresor”, a Rudyard Kipling amb “El llibre de la selva”. En Francia són importants les novel·les de Julio Verne que combinen tant l’aventura i el misteri amb l’anticipació científica. En Suiza es troba Joahna Spyry amb “Heidi”...

Quan arriba el segle XX, la literatura infantil va adquirir la seua autonomia. Comença a tindre importància els interessos del xiquet/a i les seues vivències són també tingudes en compte per part dels escriptors, que elaboren més els seus personatges, plenes de vida interior al mateix temps que els fan créixer al llarg de l’obra.

Des d’aquest punt de vista, es pot dir que la literatura infantil d’aquests anys no diferència temes, ni gèneres literaris o estils específics infantils, si no, simplement punts de vista narratius, que solen ser dos fonamentals: el fantàstic i el realista.

Alguns dels primers exemplars que es poden trobar en aquesta època són: “Peter Pan” de James M. Barrie; “El vent dels salzes” de Kenneth Grahame...

La transició cap a una literatura infantil específica i en busca de qualitat actual, naix d’una sèrie de factors entre els que es poden distingir:

· Factors socials: Augment de la informació i de l’escoralització, increment de l’atenció al xiquet/a...

· Factors educatius: Major consciencia de la seua utilitat per part de pares i educadors, major especialització...

· Factors endògens: Major perfecció, especialització, adequació i varietat com fruit d’una societat cada vegada més culta i preocupada pel xiquet/a.

En Hispanoamèrica, la literatura infantil sorgeix amb posterioritat a l’europea i en el seu començament es nodreix dels llibres que aplegaren a España i Portugal. Quan es comença a crear una literatura pròpia, es fa també imitant els models europeus, així sorgeix multitud de fabulistes en el segle XIX com és el cas del peruà José María Sánchez Barra, el mexicà José Rosas Montero o el equatorià Rafael García Goyena. Però prompte els autors van començar a incorporar a les seus faules elements exòtics i nacionals propis de la seua fauna i flora, incorporant que també serà fonamental en la labor del conte.

Aquesta tradició recopiladora se segueix extingint fins el XX i tenim ací tota una sèrie d’autors de la literatura infantil hispanoamericana, ben recopilats del folklore popular o bé escriptors de les seues pròpies obres inspirades per aquest folklore. Entre ells es troben: Horacio Quiroga; María Cadilla; Blanca Lidia Trejo; Francisco Espinosa; Vicente Mendoza; Antonio Pérez Candía… També dins del teatre infantil es destaca a Adolfo Montiel Ballesteros; Javier Lafañe; Germán Berdiales…

A mode de conclusió, les possibilitats d’accés a la lectura de molts xiquets són solament les que poden oferir l’escola desafortunadament. Encara que es sap que molts escolars al finalitzar la seua etapa educativa ja no va a tindre més relació amb la lectura o va a ser molt menor.

L’escola és un espai físic i l’estadi educatiu en el qual el xiquet aprèn a llegir i practica la lectura i els mecanismes amb els porta avant aquestes activitats són molt importants per al xiquet/a ja no solament en el present si no també en el futur.

L’aprofitament en la literatura infantil per al desenvolupament creatiu, inclús per a la formació lingüística del xiquet edat escolar, es freqüent des de fa uns anys encara que no sempre es porta endavant amb les condicions i els resultats idonis.

Hui en dia, afortunadament es troba en una situació diferent a la de fa uns anys. S’han superat problemes històrics que dificultaven l’atenció a la literatura infantil en condicions dignes. Per això tots els educadors han de fomentar el màxim possible la lectura en els xiquets quan són xicotets i sobre tot ensenyar-los estratègies per a que aquesta pràctica també la porten a tots els àmbits que es troben fora de l’aula i fora de l’àmbit educatiu. Això es pot fer a través d’activitats relacionades amb tots els contes/llibres etc, d’abans i d’ara i que es lligen de forma que criden l’atenció dels més xicotets i els més grans.