TRADICIÓ ORAL

     La literatura, és un instrument d'autoconsciència d'una societat, però també de transmissió de valors. Des dels textos de tradició oral fins a la literatura moderna de hui en dia, determinats valors, idees, pensaments, han anat formant els lectors.

     Quan el ser humà va començar a reunir-se en comunitats a partir de les relacions de producció (agricultura, ramaderia) , en eixes primeres aldees sorgix la necessitat de parlar, de comunicar-se. Allí és quan el ser humà comença a reflexionar sobre la seua ànima, sobre el seu cos, sobre els animals i sers que li rodegen. Quan es va trobar amb fenòmens que no podia explicar -com la mort d'un ser volgut, com la caiguda d'un raig, o una inundació- i comença a intentar explicar-se'ls, perquè això li brinda tranquil·litat, i se'ls explica en comunitat. En eixe context sorgixen les primeres narracions orals; en eixes narracions les accions està motivades per successos que desencadenen necessàriament certes conseqüències, les quals poden funcionar com a material d'ensenyança dirigit als més jóvens de la tribu o comunitat.

     La tradició oral és tota forma de transmetre la cultura, l'experiència i les tradicions d'una societat a través de relats, cantells, oracions, llegendes, faules, conjurs, mites, contes, etc. Es transmet de pares a fills, de generació a generació, arribant fins als nostres dies i té com a funció primordial la de conservar els coneixements ancestrals a través dels temps.

     La literatura tradicional que s'ha transmès al llarg dels anys de pares a fills, a través de contes, refranys, sentències, etc. que es sentien tant en les places com al voltant del foc en les cuines, té interès a ensenyar i adoctrinar. En aquestos contes, sentències, jocs, etc. que s'han transmès oralment hi havia, sovint, una crítica al sistema social, als senyors feudals, als recaptadors d'impostos (burlats en molts contes) i unes referències plenes d'humor i ironia que s'han intentat suprimir al passar-los a l'escriptura.

     Podem dir que la literatura oral és una forma bàsica, un mode literari essencial en la vida del xiquet menut, perquè la paraula està impregnada d'afectivitat. El conte, el romanç, la lírica, construïxen el món auditiu-literari del xiquet, li incorporen vivencialment a una cultura que li pertany, li fan partícip d'una creació col·lectiva, li atorguen signes d'identitat. El llibre oïda, vist, tocat, olgut, el desxiframent emocional-oral-sensorial, el llibre- lectura compartida amb un altre, li ajudaran en el seu contacte posterior amb la lletra impresa, motivant una lectura gojosa.

     La transmissió es realitza cada vegada que algú compte un conte, recita o canta un romanç o cancioncilla, al seu torn rebut oralment, i ho fa seu. Tan seu que introduïx modificacions, interpreta els seus significats, crega una variant, perquè el text oral és text obert, perquè qui puga més afegir o esmenar si volguera puga continuar amb la co-creació.

     Una forma coneguda de transmissió de relats orals son les llegendes. Una llegenda és un relat folklòric o una narració, típicament transmesa de generació en generació de manera oral, encara que amb el temps puga plasmar-se en un escrit (el qual assegurarà la seua perdurabilitat) . Bàsicament les llegendes consistixen en un nucli històric que es decora amb episodis imaginaris, la qual cosa situa al discurs en un pla intermedi entre la ficció i el succés verídic. Generalment tenen una ubicació concreta en el temps i en l'espai, la qual cosa contribuïx que es perceben com a històries si no reals, almenys versemblants.

     Llegendes conegudes poden ser els amants de Terol, la llegenda de La Creu del Diablo, la del El Canyó del Riu Lobos, la del "Cid Campeador i la Mare de Déu de l'Almudena.

     Hi han reculls de contes que varen començar a escoltar-se a traves de la tradició oral, com poden ser: contes per a gent menuda, que dóna l'estampa un soldat vell, natural de Borja (1887) són dotze contes de tradició oral escrits per Nicolás María d'Aiguaverte i Gómez. Altre exemple pot ser un recull de rondalles catalanes.

     Actualment a l'escola la utilització que es fa dels contes orals es àmplia ja que els professors el solen utilitzar freqüentment com a recurs per a ensenyar certs coneixements als seus alumnes. És una forma senzilla de que els xiquets aprenguen, també és pràctica ja que al estar l'ensenyament recollit en forma de conte els xiquets tenen tendència a recordar-ho amb més facilitat.