Pràctica 10: CLÀSSICS DE LA LIJ

“PETER PAN”

Inevitablement vinculat a la mort i a la idealització de la joventut, Peter Pan no és només un llibre, sinó molts. Diverses obres en què va evolucionant fins a arribar a ser un personatge ric en matisos, posseïdor de múltiples facetes que li fan especial, complex, incoherent, meravellós. “Peter Pan” és un bebé perdut entre dos mons, el dels humans i el de les fades. Un jove arrogant que es nega a créixer. Valent en la seua rebel·lia, però profundament covard. Protagonista d'una obra de teatre única en la seua espècie i que el seu autor reescriuria obsessivament cada temporada.

Com bé va dir James Matthew Barrie, el principal autor d'esta gran història, "Peter Pan” és la nostra aproximació més pròxima a una llegenda. Es transpira quelcom quasi anònim en la seua popularitat; ens sentim com si tots ho haguérem escrit. Està construït dels fragments dels nostres propis sons oblidats, i remou el cor amb un cert desassossec, com si estiguérem veient imatges d'una existència previa". Tal com reflexionava el novel·lista G. K. Chesterton en 1911, Peter Pan pareix, més que una creació literària, un ser de dimensions mitològiques que sempre ha estat ací, surant per l'imaginari col·lectiu fins a convertir-se en un dels icons literaris i culturals més poderosos del segle XX. Però no és el cas. No tots hem escrit a Peter Pan, ni és un conte d'arrels ancestrals de què s'han comptat des del principi dels temps. L'èxit de Peter Pa sorgix, probablement, de les idees contradictòries que li donen base: la tragèdia de la mort prematura i el desig de romandre en la infància.

Per a Barrie, l'única etapa de la vida que de veritat val la pena. Quan George i Michael, els seus Llewelyn Davies favorits, van començar a créixer, l'autor no va poder evitar sentir un cert recel. Temia que, al fer-se adults, deixaren de venerar-li i li veren com el que era en realitat: un pobre home sumit en un intent desesperat per fer-se major, però completament incapaç de fer-ho. El que no podia sospitar era que ells tampoc creixerien del tot. Mai serien adults, igual que David Barrie i Peter Pan. George va morir als vint-i-dos anys en la primera guerra mundial i Michael als vint-i-u, ofegat junt amb un amic en el que els mitjans van classificar com "pacto de suicidio". Inevitablement vinculat a la mort i a la idealització de la joventut, Peter Pan no és només un llibre, sinó molts. Diverses obres en què va evolucionant fins a arribar a ser un personatge ric en matisos, posseïdor de múltiples facetes que li fan especial, complex, incoherent, meravellós. “Peter Pan” és un bebé perdut entre dos mons, el dels humans i el de les fades. Un jove arrogant que es nega a créixer. Valent en la seua rebel·lia, però profundament covard.

“Peter Pan” va nàixer de l'ímpetu de creure que tot en la vida pot suposar una gran aventura. Inclús la mort. Com si realment existira des del principi dels temps i haguera tornat, vanitós, per a arrancar-li el protagonisme al seu creador, James Matthew Barrie, i quedar-se'l tot ell.

Conte - Glossari

El conte en si, és una terminologia estudiada però no definida en la seua totalitat, ja que és tan exquisit i variat que resulta molt difícil concretar la seua fenomenologia completament en tota la seua difusió i en tots els pobles. És per això que el conte està dividit en diferents tipus i no sols en un en concret. A l'hora de definir-ho es tenen en compte tant els factors lingüístics com els no lingüístics, com també el context intertextual, el canal de transmissió, tot el que el parlant desitja transmetre als lectores etcètera.

Figures retòriques - Glossari

“Les figures retòriques, són qualsevol tipus de recurs del llenguatge els objectius de les quals són els de persuadir, expressar etc. A més de les figures representades en sentit estricte, integren en el nostre repertori alguns fenòmens de composició. Estes, ja no es conceben com a adorns superposats al llenguatge, sinó com a procediments orientats a potenciar l'expressivitat, eficàcia o bellesa del discurs. També, la literatura va competir amb les figures retòriques fins a desplaçar-les com a camp privilegiat d'observació i pràctica d'estes mateixes.” (García, 2007, pág. 10)

Gènere líric - Glossari

"El gènere líric, fa referència a una exaltació emocional. Es tracta d'una actitud de l'ànim que busca, expressant-se, comprensió i participació. L'autor líric no testimonia més que de si mateix, necessitat de simpatia cap als seus estats psicològics. La lírica es manifesta en escriptors anhelosos de testimoniar de si mateixos, de ser oïdes, preocupats per obtindre atenció cap als seus processos espirituals i les seues peculiars reaccions davant del món exterior." (Abad, 1985, pág. 24)

Els gèneres lírics es divideix en: el poema, la sàtira, l'elegia (cançons de dolor) , etc. Tots estos discursos han trobat paralitzar i mostrar de manera expressiva una emoció que estava en l'interior de l'autor i esta emoció en la majoria dels casos el que pretén és insinuar alguna cosa.

D'altra banda, cal apuntar que el líric no sols fa el seu manifest a través de maneres més poetitzades si no que es basa en una actitud que pot estar present en qualsevol text que sigui literari indistintament de l'aspecte en què qual es dugi a terme.

Alguns textos que són lírics reben el nom de poemes, els quals estan formats per un conjunt de versos entesos com a unitaris i que també consten d'una o més estrofes. Estes al mateix temps, també estan compostes d'un grup de versos distints.

"La poesia antiga ordinàriament cantada, es va servir d'estrofes líriques i èpiques ben definides i poc nombroses. El repertori d'estes combinacions es va multiplicar des que la poesia va començar a compondre's principalment per a la lectura". (Navarro, 1985, págs. 26-27).

D'altra banda, les cançons que estan dedicades al dolor es denominen elegies, i estes, fan referència al pesar que una persona té quan algú en concret ha mort i sobretot es tracta d'una morta en particular i no tant de la mort en general.

La censura i la desaprovació poden ser també reaccions per part de l'autor davant del món perifèric. Ací s'està parlant de la sàtira que es caracteritza pel seu enorme contingut crític. Està basada en les censures que es fan tant de manera individual com a col·lectiva, de l'àmbit social, polític, personal... I estes es poden mostrar tant en vers com en prosa.

Finalment (entre altres més), el vers lliure pateix d'una violència organitzada i no té les normes respecte al nombre de síl·labes, accents, rimes... 

Intertext lector - Glossari

En primer lloc, l'educació literària té com a objectiu principal, formar lectors que siguin capaços d'establir una interacció entre el text i el lector perquè tot això porti a comprendre i interpretar les creacions culturals i literàries que es realitzen. Es desenvolupa a través d'activitats que afavoreixen la relació de coneixements i continguts i que enforteixen l'habilitat referida a la lectura perquè així el lector sigui capaç de fixar la seua relació amb el text.

Cal tindre en compte que és igual d'important el desenvolupament de la competència literària, com també la formació de l'intertext lector, perquè d’aquesta manera el resultat de l'educació en aquest àmbit sigui positiu, ja que en aquest concepte s'integren i es combinen les aportacions personals i les que són resultat d'un aprenentatge en concret.

Este, és un factor important de la competència literària que introdueix, selecciona i estimula el conjunt de coneixements, estratègies i recursos lingüístics per a facilitar la lectura de textos. Els distints elements que ho componen s'impulsen en la relació que existeix entre l'emissor i el receptor potenciant la valoració personal a través del desenvolupament d'actituds positives cap a diverses manifestacions artístiques-literàries de signe cultural.

La funció que té l'intertext lector, és la de dinamitzar i contextualitzar les aportacions que es realitzen de la competència literària i de l'experiència lectora, ja que si no, no són possibles els reconeixements ni les associacions que en una situació de lectura i davant d'un text concret és capaç de desenvolupar el lector.

<El text literari està construït com un encreuament de textos, un lloc de canvis que obeeix un model particular, el del llenguatge de connotació. En un principi l'intertext es va definir com el conjunt de textos que entren en un text donat.> (Genette, 1982, pág. 99) .

Competència literària - Glossari

Per a començar, la competència literària es forma a través de la gran quantitat d'activitats de lectura i que a més les funcions que tenen, sempre augmenten el desenvolupament del procés d'admissió de cada obra o text; en este procés per tant, s’exerceixen funcions de formació que resulten essencials.

S'ha intentat diverses vegades i de diverses maneres definir el concepte de competència literària, i açò ha evidenciat la difusió de recursos, procediments, innovacions... Que són els materials a partir dels quals s’han d’obtindre les dades per a reunir els components de la competència literària.

Es considera per tant, que aquesta deposita tots aquells coneixements que s'han afegit, com també les relacions que s’enriqueixen amb l'intertext lector (del qual es parla en un altre apartat) , ja sigui a causa de l'experiència lectora que existixca, com també causa de tots els aprenentatges que s'han realitzat d'uns coneixements en concret, perquè la competència literària es forma a causa de la quantitat de sabers que hagen sigut aportats pels textos. Cal tindre en compte que la formació d'esta, està vinculada a la lectura.

L'objectiu principal de la competència literària és formar lectors que estiguin preparats per a disfrutar dels textos i perquè arriben a crear valoracions i interpretacions també. És a dir, adquirir per l'experiència i desenvolupar-se per l'aprenentatge dels sabers necessaris per a llegir una obra literària. Un segon objectiu seria, capacitar al lector perquè establisquera les pertinents relacions entre el text i la intenció de l'autor.

La competència literària a més inclou distints tipus de sabers: el cultural - enciclopèdic (símbols, figures i relats mitològics) , els referits a les modalitats del discurs (programes discursius, gèneres...) i els sabers estratègics.

És molt important també, la correlació de les competències literàries i lectores junt amb l'intertext del lector (com ja hem comentat anteriorment) . Per això, la competència literària i la lectora mantenen una estreta interdependència. D'una banda, la competència lectora és un factor de la competència literària, però, al seu torn, esta es desenvolupa en gran mesura en funció de les habilitats lecto-receptores que tingui l'individu.

"Un exemple és el de "La xitxarra i la formiga": Este conte tracta de que hi havia una xitxarra que va viure preocupada tot l'estiu i quan va arribar l'hivern, es va trobar sense res. Després hi havia una formiga que va treballar i va treballar tot l'estiu per a poder passar així un bon hivern. I després, hi havia una formiga llesta, que va treballar tot l'estiu però també ho va disfrutar, perquè en esta vida cal pensar en el futur, sense oblidar-se de disfrutar del present."

Aquest exemple serveix per a mostrar la utilització de la competència lingüística ja que com podem comprovar, és una necessitat en qualsevol àmbit de la vida quotidiana i no sols en situacions que tinguin a veure amb la literatura, a més que participa en múltiples actes de comunicació i relació sociocultural.

<La lectura no és una activitat innocent. Està carregada d'artifici i negar-se a estudiar els nostres propis modes de llegir és passar per alt una font principal d'informació sobre l'activitat literària.> (Culler, 1975, pág. 4)

Competència mediàtica - Glossari

El concepte de competència va nàixer associat a l'àmbit laboral però va anar incorporant-se al medi escolar fins convertir-se en una part important de les reformes educatives. La competència mediàtica comporta el domini de destreses, coneixements, i actituds relacionades amb sis dimensions bàsiques. Aquestes s'han de ver amb l'àmbit de participació com persones que reben missatges e interaccionen amb ells i com persones que produeixen missatges. Els indicadors són: llenguatges, tecnologia, processos d'interacció, processos de producció i difusió, ideologia i valors i per últim, estètica.

Cànon literari - Glossari

"Conjunt d'obres dotades d'autoritat, considerades centrals o «clàssiques». Dir que un autor o obra són clàssics és afirmar que són models que a causa del seu valor cultural són dignes d'estudi. Segons açò el cànon es concep com un repertori fix i tancat. No obstant això en literatura comparada es treballa amb diferents textos, per això el concepte de cànon no ha de ser analitzat com un fenomen estàtic i universal, si no com un fet dinàmic i obert. També es denomina cànon al conjunt d'obres que li pertanyen a un autor concret sense marge de dubte."  

Gènere dramàtic - Glossari

En les obres dramàtiques es presenten un o més conflictes generat per unes interrelacions d'uns personatges que, sense que l'autor els present ni descriga i sense que diga què fan o senten, dialoguen entre si i actuen durant certs moments o unitats de temps en un o més llocs.

Les obres son representades per una serie de personatges (actors) que actuen en un espai escènic (escenari) durant un temps fixat.

Les principals formes de dramàtica son:

La tragèdia: que és una forma dramàtica que va tindre el seu origen en l'antiguitat. Es referix a un episodi fatal de la vida, que acaba en forma trista o amb la mort del protagonista. Habitualment el conflicte tràgic és producte de la ruptura de l'orde del món, esdeveniment que enfronta als personatges amb un destí inexorable El gran model de la tragèdia com a forma dramàtica ho trobem en les obres dels clàssics grecs.

La comèdia: és una forma en què l'acció dramàtica discorre de manera oposada a la tragèdia. Si en la tragèdia els personatges canvien d'un estat favorable a un desfavorable, en la comèdia es dóna un ascens en l'estat dels personatges. Descriu, intel·lectualment deformats, els aspectes concrets i risibles de la vida quotidiana. Els personatges són de condició inferior, el desenllaç és feliç i optimista, la seua finalitat és provocar la rialla de l'espectador. Presenta aspectes còmics o optimistes de la vida.

El drama: A diferència de les formes anteriors, el drama no té un caràcter definit, sinó que en ell es combinen indistintament aspectes tràgics i còmics. Açò se deu al fet que el drama pretén representar la vida tal qual és, raó per la qual, tendix a tractar els assumptes de forma menys rígida que la tragèdia i la comèdia.

Gèneres literaris - Glossari

Els gèneres literaris són formes orgàniques o de realització de les obres literàries. Es poden dividir en tres categories genèriques: la lírica, la narrativa i la dramàtica.

C. Guillén definix els gèneres naturals com «una agrupació o serie de normes, abstraccions que l'obra reflexa o exemplifica establertes amb mètodes analítics, històrics o amb principis estètics o filosòfics.» El gènere està concebut com canviant i obert, per donar conter d'un genere hi ha que ficar-ho en relació amb els altres, confrontar-ho amb un gènere que l'ha precedit, com va proposar A. W. Schlegel.

Quant a la descripció dels gèneres, la lírica o poesia, que presenta una visió subjectiva de la realitat des de la perspectiva íntima de l'emissor. L'èpica o narrativa, que relata fets reals o ficticis que els succeïxen a uns personatges en un temps i un espai determinats. La dramàtica o teatre, que presenta les accions dels personatges a través del diàleg en estil directe i del monòleg.

Junt amb estes categories genèriques clàssiques, els estudis actuals inclouen un quart gènere, l'assaig, destinat a l'exposició i l'argumentació d'idees. Al contrari que en les altres, en l'assaig no predomina la funció poètica del llenguatge, sinó la referencial, encara que no per això no té voluntat estètica.

Literatura (i fet literari) - Glossari

Literatura deriva del llatí Littera, que significa "lletra o l'escrit". Per la seua etimologia la literatura es troba lligada a la cultura com a manifestació de bellesa a traves de la paraula escrita. Al llarg de la història no s'ha arribat a trobar una definició universal per a la literatura ja que cada expert en la matèria diu una descripció diferent.

Hi han diferents maneres d'interpretar la literatura, per exemple Maria moliner al seu llibre «Diccionario de uso del español», descriu la literatura com "l'art que empra la paraula com a mitjà d'expressió, la paraula parlada o escrita" , Tzvetan Todorov que la defineix com "un mitjà de prendre posició enfront dels valors de la societat; diguem d'una vegada que és ideologia. Tota literatura ha sigut sempre ambdós: art i ideologia" o Joaquín Xirau que explica aquesta com "La literatura, com l'art, és una de les formes més altes de consciència, és una forma de coneixement i de autorreconeixement "

El Diccionari Normatiu Valencià (DNV) defineix la literatura de diverses formes, com "art que usa com a mitjà d'expressió una llengua", "conjunt d'obres literàries d'un poble, d'una època o d'un gènere, o destinades a un públic determinat" o "art que usa com a mitjà d'expressió d'una llengua".

Dins de la literatura existeix un concepte fonamental que serveix per poder dur a terme una classificació de les diferents obres. Ens estem referint al terme de gènere literari que s'utilitza per descriure els diversos tipus de treballs que existeixen i que es caracteritzen per aspectes semàntics, formals o fonològics. Els generes literaris es consideren com punts de referencia dels que l'autor parteix a l'hora de fer una obra.

trobem diversos tipus de gèneres literaris com: la lírica on l'autor d'aquest tipus d'obres expressa els seus sentiments o les seves experiències més intimes. Entre els autors més importants del mateix es troben, per exemple, Rafael Alberti o Federico García Lorca; el gènere narratiu on englobem totes les obres, en prosa i en vers, que expliquen una història, una sèrie de fets encadenats cronològicament, ja sigui per un narrador extern o intern. L’acció comença en una situació inicial (plantejament) que canvia (nus o desenvolupament) fins arribar al final (desenllaç); El gènere teatral o dramàtic: No hi ha narrador, ja que s'escriu per ser representat per actors i actrius que realitzen les accions davant dels espectadors, simulant que succeeixen. A partir del diàleg que duen a terme actors i actrius i de les accions que fan quan són a escena, els espectadors saben allò que passa a l'escenari

Els gèneres literaris no són categories fixes, sinó que evolucionen i van generant diversitat de formes que, sovint, posseïxen un valor temporal limitat. Com és el cas de la novel·la picaresca o de la faula mitològica en vers, que es van donar a Espanya durant els s. XVI i XVII., o els cantares de gesta, característics de la literatura medieval.

Per finalitzar deixe aquesta cita de Roberto Bolaño: "La literatura, al contrari que la mort, viu en la intempèrie, en la desprotecció, lluny dels governs i de les lleis, excepte la llei de la literatura que només els millors entre els millors són capaços de trencar"  

Glossari de termes d´educació literaria. ÀLBUM IL-LUSTRAT.

ÀLBUM IL-LUSTRAT

    Els àlbums il·lustrats són relats que integren text i il·lustració, amb una forta preponderància gràfica. Este tipus de llibres són de lectura visual, és a dir, necessiten que el lector faça una interpretació narrativa més enllà de les paraules. Així que la història es recolza fonamentalment en la il·lustració.

    Es diferencia del llibre il·lustrat en tres coses bàsiques:

-En el llibre il·lustrat és el text el que cosina. D'altra banda, en l'àlbum il·lustrat, text i il·lustració es complementen.

-En el llibre il·lustrat, primer, s'escriu el text i, després, a partir d'ell, es creguen les il·lustracions. Mentres que en l'àlbum il·lustrat, text i il·lustració solen crear-se de forma més o menys simultània.

-Els textos d'un àlbum il·lustrat solen ser més breus i usen un to més quotidià que en el dels llibres il·lustrats. En els llibres il·lustrats els textos són més llargs.

Glossari de termes d´educació literaria. INTERTEXTUALITAT.

INTERTEXTUALITAT

Segons Genette (1989), “és una relació de copresencia entre dos o més textos, és a dir, eidèticament i sovint, com la presència efectiva d'un text en un altre”.

Segons Fillola (1994), hi ha tres tipus d'intertextualitat:

- La cita és una referència explícita d'un altre text.

- Un altre dels tipus d'intertextualitat presents en molts textos, encara que a vegades els autors no especifiquen la font, i per això es parla de plagi.

- En canvi, si en el text trobem una referència, per vaga que siga, a un altre text, estem davant d'una al·lusió.

BIBLIOGRAFIA:

- Fillola, A. M. (1994). Literatura comparada e intertextualidad: una propuesta para la innovación curricular de la literatura:(educación secundaria).

- Gérard Genette (1989): Palimpsestos. La literatura en segundo grado. Madrid: Taurus.

Glossari de termes d´educació literaria. GÈNERE NARRATIU.

GÈNERE NARRATIU

     El gènere narratiu forma part de la producció literària en què l'autor vol exposar fets històrics o reals, imaginaris o fantàstics.

     Com va introduir Todorov (1988), es basa en un text que explica una història des d'un punt de vista determinat. La narrativa sol estar escrita en prosa, és a dir, s'oposa a la poesia que usa el vers, encara que hi ha prosa poètica i poemes en prosa. D'altra banda, els textos narratius s'oposen als descriptius (encara que la ficció sol mesclar-los), els expositius (on hi ha una explicació, com en els llibres de text), els instructius i els argumentatius. La narrativa, perquè, pot trobar-se en textos de no ficció.

     Tota narració conté uns personatges situats en un temps i un espai que protagonitzen una història que modifica la situació inicial, usualment a partir d'un conflicte. Estos personatges poden parlar a la història a través del diàleg o els seus pensaments es poden reproduir l'estil indirecte.

     Hi ha un narrador que compte els fets, és l'única font d'informació per al lector i sol oferir una determinada interpretació de la història (que sol estar narrada en passat). La història és fictícia i el narrador també (encara que siga el propi autor), encara que subjecte a les regles de la versemblança i la coherència discursiva. La història pot coincidir o no amb la trama, l'orde en què es presenten els fets el lector, ja que la comunicació és diferida.

   Dins del gènere narratiu es poden distingir els subgèneres següents: 

-Poema èpic: narració en vers, generalment molt extensa, que compte la història d'un heroi unit al destí del seu poble. Els poemes èpics estan escrits en versos d'art major i en ells predominen fórmules i epítets èpics. Exemples: El Cantar de Mío Cid.

-Romanç: narració breu en versos octosil·làbics amb rima assonant en els versos parixes, quedant solts els imparells. Exemples: Romanç del presoner.

-Faula: narració breu, ja siga en prosa o en vers, que perseguix un fi didàctic i moral. Sol estar protagonitzada per animals i dels fets narrats s'extrau una ensenyança o moralitat. Exemples: faules d'Esopo.

-Conte: narració breu de fets imaginaris o reals, protagonitzada per un grup reduït de personatges i amb un argument senzill. Solen desenrotllar-se en un espai i un temps únics. El final pot ser obert o tancat. No obstant això, la frontera entre un conte llarg i una novel·la curta no és fàcil de traçar. Exemples: Contes de Leopoldo.

-Novel·la: és el subgènere narratiu més estés. Està escrita en prosa, d'extensió variada, i presenta un món problemàtic i divers. La història pot variar d'espai i de temps, i el seu protagonista és complex i ric en matisos. Si atenem al seu argument, la novel·la pot ser realista, històrica, d'aventures, de ciència-ficció, d'amor, policíaca, etc. Exemples: El guardián entre el centeno, de J.D. Salinger.

BIBLIOGRAFIA:

-Todorov, T. (1988). El origen de los géneros. Teoría de los géneros literarios, 34.

                                                                                      

Glossari de termes d´educació literaria. PLA LECTOR.

PLA LECTOR

Un Pla lector o Pla de foment de la lectura és un programa que conté una sèrie d'actuacions la finalitat de la qual és afavorir l'interés per la lectura entre els xiquets i xiquetes. Part, a més, de la consideració de la lectura com a instrument fonamental per a l'aprenentatge en totes les àrees de l'ensenyança, i també com a font d'entreteniment i plaer.

Fomentar la lectura és un dels objectius principals de la comunitat educativa. Si hi ha una idea que ningú posa en dubte és que la competència lectora és la base per a aconseguir la resta dels coneixements, ja que sense l'adquisició d'esta habilitat es dificulta enormement el coneixement personal cívic i cultural necessari per a desembolicar-se en la societat amb autonomia conscient i llibertat plena.

Com bé indicava Quintenal (1997), les administracions educatives i els professionals de la docència es troben davant de la necessitat de concretar plans de foment de la lectura adequats a cada realitat escolar, que siguen capaços d'unificar estratègies, optimitzar recursos i sistematitzar accions per a obtindre resultats més satisfactoris que augmenten els índexs lectors, afavorisquen la comprensió lectora i impliquen el treball de les competències bàsiques.

D'altra banda, la redacció d'un pla de foment lector de centre facilita la posada en pràctica d'una idea i un objectiu compartits per la comunitat educativa en el seu conjunt, perquè en cada aula i en cada assignatura es poden dur a terme activitats diverses, però sens dubte estes seran més efectives si es produïxen emmarcades dins d'un programa col·lectiu, coordinat i coherent, que implique a tots els nivells del centre educatiu.

A partir d'esta idea, les diferents administracions educatives de les comunitats autònomes han tractat d'establir mecanismes per a elaborar plans de foment lector de centre.

En definitiva podem dir que no hi ha un pla lector model. Cada centre, cada grup, cada alumne requerix una anàlisi prèvia abans de que el docent decidisca quins seran els títols, i les activitats que els acompanyen, que hauran de configurar este pla d'actuació.

Tot pla lector hauria de complir una sèrie de requisits per a no quedar reduït a una activitat escolar més, una obligació més.

BIBLIOGRAFIA:

-Quintanal, J. (1997). La lectura. Sistematización didáctica de un plan lector. Bruño. Madrid.

RESSENYES DE LECTURES PER A INFANT

Guji Guji és un llibre de l'autor japonès Chen Chih-Yuan, és considerat un àlbum il·lustrat format per tan sols trenta dos pàgines i va ser publicat el 11 de Novembre de 2005.

El relat tracta d'un cocodril que va nàixer en el niu d'una família d'ànecs, però és tan feliç amb ells que no s'adona que és diferents als seus germans i la seua mare. Un dia troba un grup de cocodrils que intenten convèncer-lo de que ell no és un ànec si no un cocodril, per així que enganyara la seua família i poder menjar-se-la. Però no ho van aconseguir, ja que ell no era capaç de fer mal a la seua família i per aquesta raó va elaborar un pla per a que així pogueren fugir.

Així el cocodril es va convertir en un heroi i va seguir vivint feliç amb la seua família d'ànecs.

Aquest conte és molt similar al «Patito Feo», ja que ens ensenya que no per ser diferents el teu entorn et va a menysprear. Per aquesta raó considere que resultaria molt important que el llegiren els xiquets menuts, per a que així consideraren a tots els companys iguals; independentment del seu físic, edat i cultura.  

COMPETÈNCIA LECTORA

La competència lectora és l'habilitat per a comprendre i utilitzar les formes lingüístiques, per així construir el significat a partir de una varietat de textos. Es deu llegir per aprendre i per gaudir, per crear així un procés constructiu i interactiu.

Permet extraure informació a partir d'un text, adquirir una comprensió general dels continguts, elaborar una interpretació, reflexionar i valorar el contingut, i així poder deliberar sobre el tema i l'estructura del text.

ANIMACIÓ LECTORA

La animació lectora és animar al xiquet a llegir, endinsar-lo en una aventura en el que ell mateixa es converteix en protagonista, a partir de la identificació amb els personatges de ficció. Consistix en una activitat que proposa l'apropament del xiquet al llibre d'una forma creativa, lúdica i agradable.

El seu objectiu general és desenvolupar en el xiquet l'hàbit lector, al mateix temps es fa que descobrisca el llibre físicament, que desenvolupen la capacitat d'escoltar, comprendre i retindre; que reflexionen sobre els valors i actituds que tenen els llibres amb un esperit crític…  

          GÈNERE ASSAGÍSTIC

L'assaig és un subgènere que s'inscriu en el marc de la literatura didàctica, el seu fi principal consisteix en transmetre o defendre idees sobre temes variats i diversos. És el text en què un autor recollís els seus pensaments sobre un tema sense estudiar-lo de forma científica; s'expressa de forma subjectiva, i per aquesta raó no té un estructura rígida. L'autor pot expressar la seua opinió personal sobre el tema a partir de arguments; a vegades també pot tindre un caràcter expositiu. Aquest tipus de gèneres tenen un objectiu pedagògic i investigador, a més d'un objectiu estètic i de creació literària; pot ser, segons el tema: filosòfic, religiós, científic, històric, polític… L'extensió dels assajos és molt variable i aquest gènere s'adreça a un lector no especialitzat en el tema, per això es deu exposar el tema amb senzillesa. 

Tot i ser un gènere literari, actualment l’assaig acostuma aparèixer a la premsa, encara que també es reuneixen en llibres en què s’apleguen normalment diversos articles d’un autor o autors. Es poden trobar dins d'aquest tipus de gèneres una gran quantitat de textos que formen part del camp dels textos periodístics, com poden ser els articles d'opinió, els debats, les cartes al director, la columna…

Martín Duque, I. y Fernández Cuesta, M. (1973)

LITERATURA DE TRADICIÓ ORAL

La tradició oral és adquirida integralment i és produïda una i una altra vegada per cada generació, a traves de la narrativa provocant així que s'integre en l'hàbit cognitiu i afectiu del adult. (Margaret Meek, 1982)

La tradició oral és la producció popular expressada en un llenguatge figurat, a través de formes que plasmen les vivencies, les pràctiques religioses, celebracions...

En totes les societats s'ha rebut de diferents formes la riquesa de la tradició oral i constitueix una font d'inspiració per als escriptors i satisfacció de anar transmitent-la de generació en generació per que així forme part de la cultura i identitat.

Les formes recitades o cantades disposen d'elements rítmics i musicals de caràcter poètic que facilita la seua memorització. En general, les causes que han fet que els relats orals es modifiquen han sigut els canvis socials, que poden alterar o deixar sense sentit tradicions que abans estaven en vigor, o també la pèrdua del hàbit de contar histories als familiars o en les reunions socials.

S'ha de tindre en compte que fins que l'ús de la escriptura no es va generalitzar, la literatura va ser oral, però les produccions que van ser transmeses oralment han acabat sent escrites i s'han convertit en models literaris clàssics. La literatura s'ha apropiat de la tradició oral, i es divideix en dos gèneres literaris principals que són la prosa i el vers. 

            LITERATURA INFANTIL I JUVENIL

Durant llarg temps la literatura infantil ha tingut consideració escassa i inclús un poc pejorativa. S'han discutit i fins negociat la seua existència, la seua necessitat i la seua naturalesa. En el moment actual ningú s'atrevís a negar la seua existència i la seua necessitat, encara que lògicament abunden les discrepàncies al voltant del seu concepte, naturalesa i objectius… (Cervera J, 1991, p.9)

La creació d'una literatura genèricament concebuda per al públic infantil i juvenil és un fenomen recent. De les teories psicològiques i pedagògiques del darrer segle consideren la infància i l'adolescència períodes diferenciats de la vida adulta. El llibre de text es converteix en una eina educativa, creada per a codificar, a través de l'escriptura i la lectura, els continguts més adequats. També la lectura literària aconsegueix introduir-se en l'àmbit escolar i ser considerada part fonamental en l'aprenentatge infantil i juvenil, aportant el tractament de temes d'àmbit universal.

L'objectiu formatiu de la lectura literària és el desenvolupament de la competència literària i de cada un dels seus components, com pot ser la competència lectora. La Literatura Infantil i Juvenil és un conjunt de produccions de signe artístic literari, de trets comuns i compartits amb altres produccions literàries, a les que es tenen accés en etapes primerenques de formació lingüística i cultural.

La literatura infantil i juvenil és un element clau per a fomentar la imaginació i la creativitat dels xiquets i xiquetes des de les primeres edats, per això és tan important que el professorat conega la seua història, les seues obres, els seus autors i les seues tendències. S'ha de saber que aquestes obres servissen per a formar a l'individu com a lector i no és precisament una via secundaria a l'accés a la «gran literatura», perquè les qualitats d'aquesta ja està en elles.

Totes les obres literàries tenen un lector implícit, és a dir, un tipus de lector que està capacitat per construir el significat i per reconèixer les peculiaritats dels usos lingüístics. Les obres infantils i juvenils també tenen un lector implícit, segons els seus interessos i el grau de desenvolupament de les capacitats receptives dels xiquets i els joves.

El efecte i la funcionalitat del fenomen intertextual ja han sigut advertits i destacats pels estudis literaris; així es senyala que el significat literari viu i se reforma en la tradició múltiple ininterrompuda (García Berrio, 1989). Se pot senyalar una doble funció de la literatura infantil i juvenil respecte al desenvolupament de la competència literària. En primer lloc, la funció de projectar i mantindre els valors, formes, estructures i referents de la cultura; i en segon lloc, la funció de destacar que les peculiaritats del discurs i dels gèneres literaris es basen en la reelaboració de models i estructures presents en la tradició literària. A partir d'aquesta doble funció es deriven les restants funcions. Algunes de les funcions restants són les següents:

- Formació de l'hàbit lector, com medi per al progressiu desenvolupament de experiències lectores que s'integren en la competència literària.

- Determinació del lector model com a destinatari ideal que requereix tota obra literària, segons la prevenció del lector.

- Potenciació de la cooperació o interacció receptora, com funció bàsica per a treballar aspectes de la formació per a la recepció, per a la construcció del significat i per a la interpretació.

-Identificació de les peculiaritats del discurs literari.

La literatura esdevé una activitat agradable a la vegada que personal i creativa, exigeix per part del lector una implicació en la recreació imaginativa dels seus continguts. Finalment, els xiquets i els joves exerciten una actitud crítica cap al text, que naix de la inicial capacitat d'abstracció que els caracteritza com a adults.

Pràctica 6, ressenya de lectura per a infants: "Cuatro amigos y medio".

He decidit centrar l'anàlisi en la col·lecció de "Cuatre amics i mig", sense aprofundir detalladament en cap dels seus principals llibres o títols.

Ens trobem davant d'una col·lecció de novel·les d'aventures, misteri i humor, protagonitzades per la colla que forma l'agència de detectius Charly & Company: Charly, Estefi, Rabanito i Fede, junt amb el seu inseparable gos Preciós. Per descomptat, els casos a què s'enfronten estos jóvens quasi sempre són quelcom absurds, però ells continuen la seua infatigable busca de delinqüents. Cada una de les novel·les està narrada per uns dels seus protagonistes, amb el seu particular punt de vista de les seues aventures. (És sorprenent el mode en què l'autor aconseguix identificar-se amb les reflexions i els punts de vista d'un gos).

El seu autor, l'alemany Joachim Friedrich, ha sabut conjugar la seua mestria com a escriptor, d'èxit internacional, amb una enorme capacitat per a connectar amb els interessos dels jóvens lectors.

Les característiques universals dels personatges i la naturalitat i simpatia de les seues reaccions davant de cada incident han aconseguit una magnífica acollida per part dels jóvens lectors de tots els continents i cultures.

La crítica considera que les divertides històries policíaques de Joachim Friedrich connecten immediatament amb el públic, de manera que després de llegir el primer cas seguix l'interés per conéixer els altres llibres. Friedrich no repetix els clixés de sempre i en cada història sorprén amb un final que deixa perplexa el lector. Una col·lecció que anima a llegir.